Les Maldives són un conjunt d’illes que conformen el país més pla del món amb una altitud màxima de tan sols 2 metres sobre el nivell del mar. Per tant, estem parlant d’un país amb illes diminutes de sorra que es situa al bell mig de l’oceà Índic, al sudoest de Sri Lanka i Índia.

De les 1.196 illes que conformen l’arxipèlag, tan sols 203 està permanentment habitades i es reparteixen en un total de 26 atols.

Els atols són un tipus d’esculls de corall que encerclen una llacuna interior on hi poden haver illes. Els atolls es formen quan un volcà o muntanya submarina s’enfonsa -a causa de l’erosió- i crea una “muntanya” de sediments al seu voltant. Aquest sediments són els que posteriorment seràn el corall i l’atol.

Diagrama de la creació d’un atol.

Deixant de banda altres aspectes geogràfics, cal dir que Maldives està en gran perill d’extinció. Degut a l’escalfament climàtic, el nivell del mar està en augment i això afecta molt greument a l’arxipèlag, que segons alguns experts, s’acabarà inundant per complet en un futur no gaire llunyà. (Vegeu artícle El paraíso pide socorro).

Maldives és un país musulmà i per tant, és un país on l’alcohol i la carn de porc estàn prohibits. Tot i així, als hotels per a occidentals, les begudes estàn a l’abast de tothom.

Com vam arribar a Maldives?

El viatge fins a les illes Maldives, i en concret, fins a l’illa en la qual es situava el nostre petit hotel, va ser digne d’una aventura a terres inaccessibles. En total, vam agafar durant tot el viatge  6 vols diferents i 2 hidroavions.

El primer tram va ser el de Barcelona – Madrid, que vam fer amb la companyia Spanair. Un cop a Madrid, vam fer una llarga escala fins que, entrada la nit, vam embarcar al primer vol internacional del viatge; Madrid – Doha (capital del petit país del Golf Pèrsic anomenat Qatar) de 7 hores de durada. El motiu pel qual vam, primer volar fins a Madrid era clar: no existia cap millor combinació desde Barcelona i Qatar Airways ens ofería el millor preu. Cal dir que, mentre escric aquest artícle (Abril 2010), ja hi ha disponible un vol diari Barcelona – Doha, la qual cosa ens hagués anat de perles el 2008.

Més tard, i ja a Doha, vam agafar l’últim vol regular de l’anada, el tram Doha – Male (capital de les illes Maldives) de 5 hores. Així doncs, ens vam plantar a les 2 del migdia a Male, la capital, des d’on encara havíem d’agafar un hidroavió fins a l’Atol de Rashdoo.

Vistes des del llarg però increïble vol Doha – Male.

Més increïbles vistes dels atols de Maldives, tot arribant a Male.

L’hidroavió que vam haver d’agafar fins a l’atol de Rashdoo.

Durant el vol amb hidroavió estavem just a l’alçada dels núvols, el que creava una màgica atmosfera. Això sí, la calor era increïble.

Un cop vam arribar, morts a causa del llarg viatge, senzillament vam entrar a la nostra cabanya de l’hotel i ens vam preparar per anar a dormir (eren les 7 de la tarda i ja quasi era fosc). Per sorpresa nostra, però, vam haver d’espantar i enviar a fora de la cabanya a més d’una salamandra que es passejava pel sostre de l’habitació, just a sobre dels llits. Aquest acte, el repetiríem cada nit xD!

Tot i no ser una de les salamandres de la cabanya, altres bitxos gegants habitàven l’illa…

Vacances al paradís del buceig i de la fauna i flora marines.

Durant el 7 dies que vam passar a Maldives, la nostra única preoupació va ser la de dutxar-nos cada nit per tal d’eliminar els microorganismes que ens podíen haver entrar a les orelles durant el dia (la concentració de microorganismes a l’aigua de l’ïndic és molt elevada).

Ja el primer dia, vam treure’ns les sabates -no ens les tornaríem  a posar fins a la tornada, literalment- i les vam desar a l’armari de l’habitació.

El nostre dia a dia consistia en llevar-nos ben d’hora (allà el sol sortia a les 6 del matí i es ponía, amb puntualitat suïssa, a les 6 de la tarda), esmorzar fort, practicar buceig i snorkel, sopar i dormir. La veritat és que van ser unes vacances de relax i de coneixement dels millors fons marins del món.

Un cirurgià blau o més comunament conegut com a Doris de Buscando a Nemo.

El cel a punt d’explotar…

Un parell de Moorish Idol.

Sota les aigues de l’Oceà Índic fent snorkel!

Un cop es feia fosc, desapareixia qualsevol possibilitat de veure-hi, doncs l’illa tenía el subministrament elèctric molt limitat a les petites cabanyes i a la recepció i per tant, l’exterior quedava totalment a les fosques. L’illa, de dimensions molt reduides (de llarg feia un kilòmetre i d’ample, uns 200 metres) estava ampliament habitada per vegetació tropical molt densa i això la feia encara més misteriosa i perillosa ja que durant les ventades que solíen començar a la tarda els cocos quèien sense cap avís.

L’illa era bastant salvatge, tot i estar bastant arreglada. Un tenia la sensació d’estar en plena jungla tot i que estava al mig de l’oceà.

Altres animalos que volten per l’illa, que tot i estar en zona protegida medioambientalment a l’actualitat, al 2008 encara no ho estava.

Val a dir, també, que ens trobàvem al bell mig de l’Oceà i que desde l’illa en la qual estàvem tan sols vèiem una petita illa habitada. Per tant, la sensació d’aïllament era extraordinària (les cabanyes no teníen televisió i l’única manera de connexió amb el món exterior, a part del telèfon, era el diari, que fins i tot el maldivi arribàva amb un dia de retard…). A més, a la nostra illa hi havia una gran banc de sorra, és a dir, una superfície allargada de sorra blanca que sobresortía del mar uns pocs centímetres. Durant la nit, era més petit que durant el dia, a causa de les marees.

Des de la punta del banc de sorra. Allargada, la nostra illa, i al final, amb dues antenes, l’illa veïna. (Sembla que estiguin unides però no).

La foto que definexi el viatge: immensitat, llibertat, emoció…

Per tant, en aquest ambient paradisíac, el que vam fer va ser relaxar-nos molt i disfrutar al màxim dels recursos naturals que ens ofería el mar.

Visitant una autèntica illa habitada permanentment.

Al cap d’uns dies d’estar a l’illa, vam decidir que ja era l’hora de sortir a l’exterior, sortir d’aquella bombolla paradisíaca i entrar-ne a una d’altra molt més autèntica. Vam decidir que aniríem a l’illa del costat; a l’illa que porta el nom de l’atol en el qual estàvem, a l’illa de Rashdoo.

Per anar-hi, vam utilitzar un petit vaixell que servia, a part de transportar alguns turistes que, com nosaltres, volien conèixer el dia a dia de les gents de Maldives, també era utilitzat per a transportar aliments bàsics des de l’illa habitada a l’illa de l’hotel, productes com cocos, vegetals i fins i tot, caixes de amb tonyines gegants.

L’illa, extremament petita (menys de la meitat que l’illa de l’hotel), era un conjunt de carrers transversals, un petit port, una zona on hi havia tota la brossa, unes quantes botigues de queviures diversos, una escola, un edifici del govern i finalment, un gran passeig marítim on els homes -les dones estaven treballant- sèien i comentaven les seves vivències entre ells.

Un dels carrers de Rashdoo.

Un altre carrer. Com veieu, no estaven asfaltats.

La veritat és que es notava que a aquella illa no hi anaven gaire turistes, doncs erem el centre de les mirades. Això va fer que aquesta experiència fós molt increïble.

Les cases eren fetes de pedra i tenien un gran pati exterior on, com vam poder veure, les dones -ben tapades amb vels negres- i els nens cuinàven en grans olles i brases situades sobre el terre.

Darrera d’aquestes parets fetes de pedres i maóns, les dones cuinàven als patis exteriors de les cases.

La vida, a aquella illa, era molt relaxada, i es podia percebre la tranquilitat i el take it easy característic de les petites illes situades prop de l’equador. Al port, però, s’hi havia concentrat un grup d’homes que preparaven un vaixell per sortir a la mar.

La zona del port de l’illa.

Posta de sol al port de l’illa. Diversos homes preparant un vaixell per que marxés i al fons, un hidroavió allunyant-se.

I parlant de mar, cal dir que segons haviem llegit abans de marxar, els pescadors solen portar un petit peix de fusta pintat per les seves dones, per tal de ser protegits. Doncs en una petita paradeta on també venien postals i altres petits records fets a mà, vam trobar aquest peixets pintats a mà. No vam dubtar en comprar-ne uns quants per portar com a record.

Al cap de diverses hores a l’illa, vam decidir tornar a l’illa de l’hotel i ho vam fer, una altra vegada, amb el petit vaixell que transportava turistes i aliments.

El final.

Els dies van passar i finalment va arribar el dia en què vam haver de dir adéu a aquell paradís que havíem conegut. Vam haver d’agafar una petita barca des de l’illa fins al centre de l’atol, on els hidroavions aterraven un parell de vegades al dia. Vam enbarcar i aleshores ja tan sols van ser hores, avions, travesses…. fins que al dia següent vam arribar a la nostra no tant exòtica Barcelona.

Una barqueta i l’hidroavió que ens va portar de nou a la capital del país.

Una de les increíbles vistes aèries de les que vam poder disfrutar durant el vol amb hidroavió.

El viatge havia acabat. Ara tocava assimilar el què haviem viscut, analitzar-ho, incorporar-ho a les nostres persones. Havia estat genial!